Melibro.com

Archivo de la categoría ‘Ressenyes en Català’

Papsòdia Gourmet. Muriel BArbery.

Por Àngela Enguix

Rapsòdia gurmet, la primera novel·la de l’escriptora francesa Muriel Barbery gràcies a la qual va donar-se a conéixer. Malgrat les vendes aconseguides, l’èxit li arriba de la mà de L’elegància de l’eriçó, la seua gran obra magna.

 

El plaer de la lectura es descobreix gràcies a aquesta autora i Rapsòdia gurmet no deixa lloc al dubte. Amb una lectura pausada, tranquil·la i asserenada, Muriel ens presenta la vida, o més bé, la pròxima i inminent mort d’un famós crític gastronòmic francés, monsieur Arthen, narrant- nos els seus últims moments de vida en busca d’un sabor que no aconsegueix recordar.

Gràcies a la delicadesa i  a una extraordinària exposició minuciosa i detallada, l’autora aconsegueix que ens endinsem dins d’aquest món culinari tan difícil de descriure. És admirable el gran talent d’aquesta autora, tant en aquesta novel·la com en les altres, a l’hora de narrar i explicar els sabors i experiències que recorren les papil·les gustatives de monsieur Arthens. Fins i tot arriba a parèixer real, sembla que el lector aconseguisca saborejar i olorar les mateixes delícies que el mateix protagonista de l’obra.  També sembla interessant destacar la facilitat i la capacitat de l’autora per a tractar temes tan oposats, com són la vida i la mort, de manera tan natural i amena, gràcies a la qual capta l’atenció del lector introduint- lo en qüestions  abstractes y desconegudes.

 

Malgrat aquest gran talent de Muriel, arriba un punt en què la novel·la es fa un poc costosa de llegir. La constant introducció de personatges que descriuen les seues vivències junt al protagonista, l’excessiva descripció -de quasi  tot el que tracta- , i la càrrega d’adjectius -molt d’ells innecessaris, per cert- fan que l’obra esdevinga un poc fastigosa, pesada  i, fins i tot, impossible de digerir, com diria la pròpia autora.

 

Després de la seua lectura, sembla que més que una novel·la estiguem llegint una espècie de manual per a convertir-nos en crítics gastronòmics, doncs la gran part de la novel·la se la passa recordant i descrivint sensacions i sabors.

 

No diré que Rapsòdia gurmet és la millor obra escrita per aquesta autora, ja que, personalment, L’elegància de l’eriçó cabria situar- la dintre del rànking de millors obres escrites fins al moment. Però amb aquesta obra, Muriel Barbery mostra les seues intencions i millors “armes” –si em permeteu l’expressió- com a escriptora que, segur, donarà molt de què parlar.

Share on Facebook

Share

“La meva infantesa està per reinventar: la infantesa és una novela”

( Frédéric Beigbeder )

Tal com diu Michel Houellebecq en el pròleg a aquesta obra, “Una novel·la francesa” abans de res la seva principal qualitat és l’honestedat. Particularment afegiria una segona qualitat, que és terriblement entretinguda, i una tercera, encara més a títol personal del que subscriu, que té l’habilitat de, encara parlant Beigbeder de si mateix, de provocar una gran empatia en el lector – almenys en el meu – on molt del narrat provoca que també el lector tiri la vista enrere, rememori els vells temps i faci balanç de la vida que ha portat fins ara.
El 28 de Gener de 2008 Frédéric Beigbeder,  autor de les cèlebres “13’99”, “L’amor dura tres anys” i “Windows in the world”, entre altres, va ser detingut a la portes d’una discoteca per homenatjar a un dels personatges de la novel·la de Easton Ellis, “Lunar Park”, és a dir, per esnifar cocaïna en via pública directament del capó d’un cotxe. Aquest fet, – afegit al fet que acabava d’assabentar-se que el seu germà havia estat nominat a Cavaller de Legió d’Honor, per la seva contribució al dinamisme de l’economia francesa -va fer replantejar-se les coses, pensar en com havia arribat fins a aquí. Va pensar que havia d’escriure sobre si mateix, conèixer-se a si mateix, entendre’s a si mateix, i per a això que millor que rememorar la seva infància. Evocar el passat per ser sí mateix, per deixar de ser qui no és. Recordar per abandonar la infància d’una vegada.
Es recorda a si mateix amb el seu avi a la platja en Guéthary, al País Basc Francès. Recorda A les noies que li agradaven i que estaven boges pel seu germà. El seu primer petó amb llengua producte d’una broma dels seus companys de classe. La seva timidesa, i poc més. Per què recorda tan poc d’aquells anys, els millors en la vida d’un ésser humà?
Amb coses d’aquí i d’allà, va explicant-nos els seus orígens familiars, les dues guerres mundials, la seva besàvia americana, els estius en Guéthary, el divorci dels seus pares – ell també s’ha divorciat, i dues vegades -. Explica el que recorda de la seva infància, el tímid que era en contraposició al seu germà. Les seves lectures favorites: els thrillers, ciència ficció, novel·les on el protagonista sospita que la seva memòria és fictícia, que ell no és qui creu ser – gràcies a elles intueix que si va perdre la memòria perquè no tenia confiança en la realitat -. Explica el difícil que és sobreviure a la família: “Per a què serveix una família? Per separar-se.”

Leer el resto de esta entrada »

Share on Facebook

Share

“És impossible escriure una novel·la (…) per la mateixa raó que es impossible viure…” ( Michel Houellebecq )

Michel Houellebecq em sembla un bon autor. És agradable de llegir, i té una visió de la societat bastant encertada. Açò no ho dic jo – encara que és bàsicament el que penso – sinó que ho diu el propi Houellebecq en boca del pare del protagonista de “El mapa i el territori”, Jed Martin. Existeix certa animadversió cap a la figura de Houellebecq i no hauria de ser així. La seua descripció del món en què vivim no agrada, però hauríem de ficar-nos amb aqueix món i no amb qui ho descriu.  De Houellebecq podríem dir que la seua ànima està cansada i fa representacions del món  dominades pel cansament que suposa relacionar-se amb altres éssers humans.

El destacable de la prosa de l’autor francés, i aquesta novel·la no és una excepció, és que fa una radiografia de la seua societat contemporània. En aquesta ocasió és l’artista Jed Martin l’encarregat d’exercir d’alter ego houellebecquià. I amb ell ens fem una passejada pel món. Jed és un artista com dic. Persona intel·ligent, poc amista de les relacions socials, home talentós i amb molt de cap.

Mentre coneixem a Jed, l’autor va deixant les seues  observacions constructives per a millorar el nostre entorn. Amb molta mala llet. No ho pot evitar. Exemples: Per què fiquem tants anglicismes en el nostre vocabulari si al nostre idioma tenim una paraula per a la mateixa cosa?; Què es aixó de la cuina creativa, que els cuiners més que cuiners semblen gurús?; Es fica i molt amb la ciutat de Paris; Per què la novetat d’avui és el producte obsolet i descatalogat de demà?”

”Nosaltres també som productes, productes culturals. Nosaltres també patirem  l’obsolescència”. ( pàgina 143 )

Leer el resto de esta entrada »

Share on Facebook

Share